Ni d’esquerres ni de dretes

7 Ago

Una de les coses que em produeix més satisfacció és comprovar que encara soc capaç de canviar d’opinió. Els primers cops que vaig escoltar el ara famós “ni d’esquerres ni de dretes” dir que em grinyolava és poc. El meu rebuig era frontal, per una banda, perquè massa sovint el trobava en boca del que tradicionalment he associat a la dreta, a aquests discursos i tradicions.

Però també perquè no era un missatge dirigit a mi: “Jo sóc d’esquerres, ho tinc claríssim, dels bons, dels que tenim raó i la hem tingut sempre. Si la resta també volen ser dels bons abans o després s’adonaran de que aquest és el bàndol correcte”. Aquest posicionament em va portar fins i tot a desconfiar del manifest amb el que Democracia Real Ya convocava a la manifestació del 15 de maig de 2011, detonant de les acampades i tot el que va venir després.

Han passat dos anys llargs des d’aleshores i la meva percepció ha canviat conjuntament amb tots els processos socials que hem viscut els darrers temps. Crec que el debat polític actualment no s’articula al voltant de l’eix “esquerra/dreta”, no tinc clar des de quan passa això, però hi ha gent que fa temps que s’havia adonat, jo, no tant. Actualment la línea, almenys comunicativament, que separa els bàndols és la de nou/vell. Més enllà de l’atractiu inherent a tota novetat, l’actual etapa d’esfondrament del vell sistema fa cada cop més evident la necessitat d’una opció rupturista que trenqui amb l’status quo.

Aquesta afirmació es pot comprovar en molts indicadors. A nivell electoral, sovint el primer escenari que ens ve al cap quan parlem de política, és fàcil de veure. No només en la debacle del bipartidisme, enfonsant els partits que s’han repartit el govern en els darrers 30 anys. Amb el signe contrari, l’imparable ascens de partits com UPyD també l’interpreto com un interès per allò nou, capaç de superar els antics esquemes (més enllà de la honestedat d’aquesta proposta, sempre m’he resistit a classificar la gent que vota a aquest partit com a “fatxes”). Un mecanisme molt semblant explicaria el fenòmen de Beppe Grillo a Itàlia.

També fora de la política parlamentària i el sistema de partits, podem veure com l’eix nou/vell és el que determina la legitimitat dels actors i l’èxit de les seves accions, amb el cas paradigmàtic de la organització social bandera de la esquerra: els sindicats.

Personalment em reconec en el “paquet cultural” de l’esquerra. Em sento cómode, comparteixo referents, cançons, símbols, dates, moments històrics… Però cada cop veig més clar que es tracta d’una categoria que funciona en un tauler de joc que està canviant molt, o fins i tot, que ja no existeix.

Les paraules en han de servir per identificar idees. Les categories ens serveixen per agrupar aquestes idees. I les etiquetes ens són útils per designar aquestes categories.

La política és essencialment comunicació, i en l’actual context no serveix de res negar l’evidència de que la etiqueta “esquerra” s’ha vist superada. Hi han intervingut molts factors i processos i, tot i que considero poc interessant repartir les responsabilitats, està clar que en gran mesura ha estat per mèrits propis. La meva percepció és que la gramàtica cultural vigent associa la etiqueta “esquerra” amb allò vell, l’antic sistema, allò que cal enderrocar i superar.

Vista la dificultat per pensar estratégicament no estaria de més intentar tenir present també la tàctica. Sobra el fetitxisme autocomplaent dels símbols que configuren la nostra indentitat política, la fidelitat als significants més que als significats, a la representació més que a allò representat. Només compleix la funció de crear identitats basades en un binomi excloent, i és fora d’aquest on actualment té lloc la política.

Això no vol dir renunciar als valors i principis en els que ens reconeixem, que alguns hem denominat o continuem denominant com d’esquerres. Vol dir plantejar-nos si el llenguatge que hem fet servir fins ara ens és útil per aconseguir els canvis socials que perseguim o si ens cal construir un nou imaginari a l’alçada dels reptes dels nostres temps.

 

conejo

 

PD: quan vaig començar aquest text no havia trobat aquest altre del col·lectiu A Zofra, amb idees molt interessants i molt ben explicades!

No és Catalunya: és la independència

28 May

Mai he tingut cap problema en reconèixer el meu poc o nul sentiment de pertinença nacional, no he amagat la feblesa del meu vincle emocional amb cap nació ni les armadures simbòliques amb les que es vesteixen. Això no vol dir que no que no em pugui engrescar el vigentíssim debat sobre el “model territorial”. De fet, des d’una perspectiva profundament democràtica, només es pot simpatitzar amb el “dret a decidir” o l’autodeterminació. Exercir el dret a decidir és viure en democràcia, fer-ho en tots els àmbits i espai que tenim a l’abast i lluitar per conquerir-ne de més, la capacitat de decidir sobre tot és la que ens apropa a la llibertat. Em motiva la independència com a procés en el que una comunitat política es doti dels mecanismes per gestionar millor els afers col·lectius, corresponsabilitzar-se del comú. Una oportunitat d’eixamplar els límits del possible i, més enllà de canviar fronteres administratives, litúrgies nacionals o dates a commemorar, poder desbordar els actuals condicionants i barreres per respondre a la pregunta “com volem viure juntes?”. Millora per altra banda prou assolible, tenint en compte el punt de partida actual.

Però aquesta sobirania, aquest empoderament popular, es queda en paper mullat si estem sotmeses a una idea de Pàtria de la que som presoneres. Quan oblidem que som els i les catalanes les que fem Catalunya, i comprem el discurs místic que ens diu que és Catalunya la que ens fa a la seva població. Que hi ha una identitat catalana, que es remunta a la nit dels temps, prèvia fins i tot a la gent que va començar a poblar-la, que escrita en les cadenes d’ADN o en el PH de la terra, determina la nostra història, el camí a recórrer. Una pobre argumentació autoafirmativa irrefutable precisament pel seu dogmatisme. Una de les conseqüències d’aquest discurs essencialista és una identitat catalana estàtica, avorrida i poruga. Desgraciadament, no n’és l’única conseqüència.

Si entenem l’autodeterminació com un dret democràtic, el poden exercir totes les persones que així ho desitgin. I es pot exercir de manera col·lectiva amb altres persones amb les que ens autoreconeixem com a comunitat. No hi ha cap necessitat de caure de reivindicar glòries passades, de demostrar que el món sempre ha girat al voltant d’un mateix, d’elaborar llistes i rànquings de cites històriques que ens avalin, d’entrar en lluites viquipèdiques per quatribarrar el màxim de personatges i grans esdeveniments de la humanitat. Els drets democràtics són precisament universals, no cal inflar el currículum per accedir-hi. Però l’essencialisme porta molt fàcilment a la dinàmica de “poble escollit”, a discursos xovinistes i autocéntrics, que espanten i entusiasmen a parts iguals.

Per dir-ho tot, també plana sobre aquest debat un argument molt més prosaic: l’anomenat espoli fiscal. Aquest sí que és un argument polític, i és absolutament possible raonar-hi. Però no ens fem trampes al solitari: és un argument de dretes. Partim de la base de què els impostos no els paguen els territoris, sinó les persones. I que la (insuficient) progressivitat del sistema fiscal cerca que els que més tenen facin una contribució major. Els impostos són un mecanisme de redistribució de la riquesa, que idealment es destina a aquells sectors amb més necessitats dins del marc administratiu, actualment l’estat espanyol. Se’ns poden acudir moltes propostes per millorar el sistema de redistribució de la riquesa, però el discurs de l’espoli fiscal dinamita aquest concepte, disfressant de robatori la justícia social.

És el nostre dret escollir en quina societat volem viure, però és la nostra responsabilitat evitar que aquesta sigui avorrida, supersticiosa, poruga, xenòfoba i insolidària.

 

noescat

¿trabajar más para ganar menos?

27 Feb

Por fin estoy haciendo una aproximación teórica más sesuda a un concepto que me seduce desde hace tiempo y que no pierdo ocasión de utilizar, seguro que no siempre de manera apropiada. En “La hora del decrecimiento” Serge Latouche y Didier Harpagès, presentan esta propuesta desacralizadora, a mi parecer más ética que económica, gran parte de cuya fuerza surge de la provocación lingüística. Después de ver el entusiasmo indignado hacia el crecimiento de la economía islandesa o a líderes sindicales exigiendo reformas que nos conduzcan a la recuperación del crecimiento, tengo la sensación de que este concepto debería atravesar todas las propuesta y luchas por construir un nuevo mundo. Estoy convencido de que antes de acabar el libro encontrare más motivos sobre los que reflexionar pero acabo de encontrar un pasaje que ha conectado directamente con lo más profundo de mi corazón.

Uno de los caminos que nos conduce inequívocamente a este escenario de felicidad compartida es la reducción de la jornada laboral. Para justificar este posicionamiento ni siquiera es necesario renunciar a las reglas y leyes de la economía ortodoxa. Si existe una gran verdad totémica en la economía de mercado esta es la ley de la oferta y la demanda. Según esta, cuanto mayor sea la oferta de una mercancía, menos será su valor. Una gran oferta de fuerza de trabajo en el mercado laboral, no hace otra cosa que disminuir el valor de esta y menguar la retribución en forma de salario, empeorando las condiciones de vida. Esta es la lógica de la receta neoliberal para salir de la crisis, que pasa por trabajar más y ganar menos, que ha sustituido al “trabajar más para ganar más” con él que nos embaucaban anteriormente.

Pero más allá de los límites racionales del actual sistema económico, que “el decrecentismo” ayuda a destapar, es importante señalar que existen otras ecuaciones para gestionar este conflicto. Como señalan los autores, hay muchas razones para trabajar menos: para ganar más, para trabajador todos, para vivir mejor… o directamente trabajar menos, para trabajar menos.

 

comentant l’ARA

10 Feb

Em fa por que aquesta gent viu entre nosaltres, podrien estar asseguts al teu costat en un bar, a l’autobús, o el que em preocupa més, fins i tot en una manifestació.

Selecció una mica “random” dels comentaris al diari ara sobre la noticia de la [gloriosa ;)] vaga de TMB…

 

———————–

senyorbigotis

  • Salt

09.02.2012 – 17:05h

Aquest matí he escoltat a Catalunya Ràdio una entrevista a un responsable sindical -no massa català, per cert- de TMB i ha estat vergonyós.

Aquesta gent van contra Barcelona i contra Catalunya. Ens volen fer MAL. Els hauriem de fotre tots fora.

Lamentable, de veritat.

———————

Indigeta

  • Palafrugell

09.02.2012 – 14:14h

No cal que cerquem els enemics a fora, els tenim a dintre de casa nostra!!!.

El dia desprérs de la independència de Catalunya, el principal problema que tindrem seran aquests sindicats, indissimuladament espaÑÑolistes.

——————————

penya1992

  • Cabrera de Mar

09.02.2012 – 14:23h Jo treuria una llei urgent que declarés aquest esdeveniment com d’interès general i clau pel país de forma que, qui s’hi oposi, pugui ser detingut i anar a presó.

Aquesta vaga és de presó. Està jugant amb el sou de tothom. És de les poques coses que xuten.

Els de TMB juguen amb els seus propis sous, perquè el sector públic només pot viure del privat. I més un esdeveniment que és pura exportació. És com cobrar la setmanada, voler més setmanada i per aconseguir-ho li claves un punyal als teus propis pares que són qui et paguen.

—————————

Jordi.B

  • Barcelona

09.02.2012 – 15:30h

Tothom té dret a vaga, però aquí ningú ha parlat de fer fora els treballadors ni de baixar-lis el sou tan sols! Si el que volen és enfonsar el país, endavant, ho estan fent molt bé! Ànims, aviat serem com el grecs! No anirem enlloc amb aquesta manera d’actuar, tenim ben bé l’enemic a casa.

 

Nerken

  • Barcelona

09.02.2012 – 16:26h

Podriem destinar part de l’ingrés del mobile world congress per fer fora als 7000 treballadors aproximats de TMB i donar feina a gent que potser la necessita de veritat

 

UlughBeg

  • Vilanova i la Geltrú

09.02.2012 – 21:19h

D’acord que els que han provocat la crisi són els que haurien de pagar. D’acord en defensar els drets dels treballadors en general. Totalment en contra de les retallades.

Ara bé, diguem també que els treballadors del transport públic en general (autobusos, trens, recollida de residus, etc.) tenen uns sous escandalosament inflats respecte a la seva formació. Francament, veure “basureros” cobrant 3000€/mes i gent amb 2 carreres cobrant-ne 1200€, m’infla les pilotes.

 

(crec que aquest és el meu favorit…)

  • penya1992
  • Cabrera de Mar

09.02.2012 – 22:01h

Lapueyo, aquí està la clau de tot. COmpares els 1300 euros del treballador de TMB amb el Manel Fuentes. Mira Lapueyo, cap treballador de TMB és capaç de fer el que fa el Manel, llevar-se a l’hora que es lleva i fer un programa de qualitat com el que fa. Per això un ha d’estar format i pencar molt i molt, un fet que el funcionariat i els xupòpters no saben que és.

El problema és aquest, que estudiar no té valor, que esforçar-se no té valor, que pencar més hores no té valor i aleshores tots iguals. Quins collons ficar-te amb el que cobra el Fuentes i ni més ni menys que comparar-ho amb un panxut de TMB.

Doncs et diré una cosa, el sou per si sol no val per res. Posa el sou real, amb les pagues, els privilegis, la productivitat i veuràs com cobra més un conductor de TMB que el Manel Fuentes. Saps fer un excel?

Bona nit!

 

Crec que si fos periodista del ARA, llegint això, em costaria dormir a les nits..

 

 

 

¿A quién le pedimos el esfuerzo?

23 Ene

La semana pasada corrió como la pólvora por las redes sociales el escrito “por encima de las posibilidades ¿de quién?”, que un lector del Pais había hecho llegar a esta publicación. Me parece que el éxito viral que consiguió el articulo tiene que ver con recoger el sentimiento de rabia, de estafa, de atraco, de un ciudadano “de a pie” respecto a la situación económica y las explicaciones que se nos ofrecen.

En una primera parte, el autor se nos presenta como una persona que se ha esforzado para conseguir unas buenas condiciones de vida (aunque muy mediterráneamente sin olvidar “pasarlo bien”), que cree en los servicios públicos como la educación y que incluso participa colectivamente de su defensa y mejora a través de la asociación de padres. Bravo.

En cambio, en la segunda parte entra en escena un Mr. Hyde anarcocapitalista que utiliza unos argumentos que me preocupa que solo a mi me hayan dejado de piedra. En estas líneas aflora un individualismo capaz de comparar el despilfarro público en grandes eventos deportivos con los que se lucran unos pocos con el derecho a recibir dinero público de aquellas organizaciones que trabajan por el bien común. Que equipara en la balanza el derecho a recibir la prestación de desempleo con el gasto de construir infraestructuras innecesarias. Que considera que decidir tener una vivienda, en unas condiciones de precariedad laboral, era “vivir por encima de sus posibilidades”, criminalizando a la gente que no está pudiendo hacer frente a su hipoteca.

 

 

 

Este caso me ha recordado al éxito fulgurante que también tuvo hace algunas semanas el video que criticaba la subido de impuestos del PP, que también me produce sentimientos encontrados. Aunque el objetivo puede parece criticar la falta de palabra de este partido, el mensaje que acaba pasando es el de “impuestos=caca”, que responde a la ideología neoliberal dominante. Yo creo que por ahora los impuestos son de los pocos de sistemas de redistribución de la riqueza que tenemos. Considero justo criticar que se utilicen para rescatar a entidades financieras o cómo se distribuyen las cargas fiscales.

Y el entusiasmo con el que se acogen estos mensajes me reafirma en la día de que el 99% solo puede ser una categoría de un análisis externo, pero en ningún caso podemos utilizarlo como sujeto en una oración, ni mucho menos considerarlo una comunidad política. Por eso hay que ir con cuidado con asumir como propios todos los mensajes que se vinculen a este amplísimo y difuso concepto o galaxia de opinión, ya que es fácil dejarse seducir por la ideología del “1%” sin darnos cuenta.

civisme al metro, siusplau

12 Ene

“7. No s’entendrà com a publicitat les activitats de difusió de les administracions públiques, les associacions municipals de caràcter social i cultural sense ànim de lucre i els partits polítics, sempre que actuïn dins de les funcions que els són pròpies i amb independència del seu control o supervisió prèvia, per part del serveis d’inspecció de l’Ajuntament.”

Ordenança General de l’Ajuntament de Barberà del Vallès per la Convivència i el Civisme. Títol III, Secció VI, Article 47, Punt 7.

A vegades és més important com s’aplica una llei que el seu propi redactat. Això és el que m’ha fet pensar darrerament la Ordenança de Civisme de Barberà del Vallès. No entraré a valorar el contingut d’aquesta absurda, ineficaç i obsoleta normativa que ens ensenya en 80 pàgines els límits creatius de la paleopolítica socialista per gestionar els problemes que ells mateixos inventen. Ups! Havia dit que no ho valoraria?

Segons aquesta, ultra-normativitzar i reprimir la convivència ens ajuda a solucionar gravíssims problemes com el dels cartells enganxats a les parets de la nostra ciutat. Una opressiva realitat que limita la qualitat de vida a Barberà, generant una gran preocupació en ONGs que vetllen pels drets humans. Un conflicte només comparable a altres catàstrofes quotidianes municipals, com l’amenaça que representa la roba estesa als balcons.

Implacables i diligents, els serveis municipals de neteja s’encarreguen cada matí de netejar les nostres parets d’aquesta insuportable contaminació comunicativa, fent complir la llei i garantint a la població el lliure accés a una ciutat impol•luta.

Un moment he dit impol•luta? Perquè darrerament he comprovat que, tot i estar enganxats amb el mateix sistema i a les mateixes ubicacions hi han alguns cartells que aconsegueixen passar l’estricta censura dels serveis de neteja. Enlloc de l’Ordenança de Civisme estan recollit els criteris que et poden fer mereixedor d’aquest indult.

Potser es tracta purament d’estètica, o depèn del contingut anunciat… Però un petit estudi ens inclina a pensar que té més a veure amb qui hi ha darrera d’aquesta publicitat. Mentre les activitats de entitats i ciutadania organitzada cauen, la propaganda institucional resisteix. Ben mirat, em sembla lógic que una norma absurda tingui una aplicació absurda i diu molt de la concepció de la ciutat que es té des del govern.

9 Ene

Més d’un any després de que em rondi la idea pel cap, i dos mesos després d’activat el blog, em llenço a la piscina, escrivint aquest primer post. He vist que es llei dedicar la primera entrada a justificar la nostra entrada a al blogesfera. En aquest sentit jo ho tinc fàcil, el programa Teresa Claramunt, on faig d’aprendiz de lliurepensador, m’ha donat la empenta que necessitava. Ara espero mantenir-ho viu, utilitzar-ho per ordenar les meves reflexions, laiques o no, no tenir excusa per acabar la frase “si tingues un blog..”. També m’agradaria complir l’objectiu de dinamitzar una mica la xarxa a nivell de Barberà, que estem una mica ciberamuermados.. Doncs apa, espero que aquest sigui el principi d’una gran amistat!